Nebula

No sé què em passa darrerament... la foscor prematura dels dies ennuvolats, la grisalla del camí, la rutina, les absències d'una carícia, els records... Els records que m'oprimeixen el cor cada cop que intento raonar els meus passos. L'existència de no saber cap a on caminar, la sensació d'avançar i retrocedir constantment.

És un joc de rostres en blanc. De no-identitats. De paraules que s'escolen pel desaigua del temps. Infinitats de mirades perdudes en l'aire, l'aire costaner de la mediterrània...

Silencis.

Reflexions que no deixen que siguin contades en veu alta. Massa fum de cigarret. Nits enteres perdent-me entre els llençols absents. Col·leccions d'aromes i de pensaments passats, presents i futurs...

La simplicitat de la vida em fascina i em desconsola. Tot es resumeix a la complexitat de nosaltres mateixos, del control que la ment vol exercir sobre els nostres actes. La maleïda acció del raonament. Oblidem el fet de poder gaudir de la màgia de la natura. Observar com volent els ocells sobre l'immens cel d'una posta de sol; l'herba seca, l'oratge nocturn de la muntanya, el silenci d'una cova...