Nebula

M'agradaria poder dir tantes coses, però em veig incapaç, ni tan sols sabria per on començar; i encara resulta més complicat quan no guardes massa bona relació amb les paraules.

 Des de que he arribat a Barcelona de lo únic que estic segura és de que no tinc res clar.

 De petita em fascinava perdre'm per sa garriga, enfrontar-me a les ombres misterioses del arbres, al llenguatge secret de l'oratge que s'aixecava entre les fulles de les alzines. Cada nit d'agost, després de sopar, acudia al meu santuari. Aquelles enormes pedres col·locades les unes sobre les altres a mode de totem. Escalava fins a la part superior i allà em quedava, estirada panxa en l'aire hipnotitzada per la màgia de la mare natura. Em podia passar hores i hores totalment empardalada mirant els estels, escoltant el sorrol dels grills, respirant l'olor a pi; era tot tan màgic. Sempre m'ha agradat la solitud, la trobo tan necessària per a l'esperit... 

Enyoro aquells dies en els que sortia amb mon pare a prendre la fresca per vorera de mar. Ell és qui m'ha ensenyat a obrir la ment i a somiar en un més enllà, lluny de tot l'egoisme i hipocresia d'aquest planeta. M'emociono cada cop que recordo aquell dia en que em va descobrir el firmament: "Veus Nebula... aquella estrella d'allà que brilla tant és s'írio..." Disfrutava tant escoltant-lo, potser per algú pensar en que existeix un altre món no són més que xorrades; però a mi em fa il·lusió pensar que hi ha algo més, algo que se'ns escapa... Aquest homonet significa tant per a mi, és el meu gurú; m'ha regalat un sac ben ple de somnis, un sac que m'ha ajudat per arribar a ser qui sóc ara mateix. Ha fet de la meva infantesa un conte entranyable, ple de fantasies, d'experiències metafísiques... Sempre m'ha dit que està convinçut de que sóc alguna reencarnació d'un lama. M'ha consolat quan les cruels nines de classe em deien que era un bixo raro, una autista, molt callada... Hi ha gent per tot en aquest món, gent que es queda en el pla material, en el "mentres a mi no m'afecti...", gent dolenta que no se n'adona que amb segons quin tipus de comentaris pot ofendre els sentiments d'éssers més sensibles.

 Estic bastant perduda. Voldria fer una vida contemplativa, retirar-me a meditar, fugir de la civilització... però la vida no em deixa. El meu pare em diu: "Nebula, tu ets forta, has de seguir el teu camí... el teu ioga ara és passar la prova del dia a dia en aquesta ciutat..." Però no saps lo difícil que em resulta. No he trobat a ningú amb qui compartir la ruta. Reconec que sota aquesta façana d'una persona més o menys senzilla, es troba una nebula un tant complicada, però pel simple fet de que aquest món no m'ho posa gens fàcil per trobar la pau interior que tant anhelo. Quan trobo a algú amb unes inquietuds semblants a les meves, el camí es bifurca i aquell rostre s'esborra lentament fins desaparèixer de la meva vida. D'altra banda, encara resulta més complicat assolir la calma mental al final del dia... 12 presències físiques rodant en una òrbita a 1000 anys llum de la meva. Portades, crids, sentir roncar cada nit i no poder dormir... Ja són dos anys de compartir el meu espai vital, de renegar de la meva intimitat, de no poder tenir el meu lloc per a meditar... Suposo que tal volta per això quan porto mes i mig aquí sense estar al costat dels meus m'enfonso. No sé si és que el destí m'està posant a prova, però sempre topo amb gent que no té res a veure amb mi. A base d'òsties (una rera l'altra) estic aprenent a conviure, a conèixer-me a mi mateixa, a saber callar, encara que també he recordat com es plora a llàgrima viva , a com s'encen una espelma a mitja nit, quin sabor té l'insomni, a ofegar-me en un àtic...

 Aquest maig m'està absorvint les darreres energies que em queden. La primavera m'ha deixat kao; amb ella arriben les i·lusions i amb les pluges d'abril marxen. De vegades aquest caràcter solitari, la meva introversió em juga males passades, sóc conscient que m'estic perdent moltíssimes coses... persones que em poden aportar noves visions dels fets, noves reflexions, etc. Però em resulta tan difícil ser valent... no t'imagines la de vegades que necessito que em donis una empenteta. 

 Per sort, aquest any la vida m'ha regalat la possibilitat d'obrir una nova porta, que duu al món de l'espiritualitat. Ho necessitava tant... portava ja alguns anys bastant desorientada, no sabia en què creure. Ara ja estic a dintre d'aquest nou món. Puc sentir com canten els ocells, notar el soroll de les gotes d'aigua; puc veure un cel rosat tacat del verd dels arbres, i una mar tan preciosa...  És el meu món dels somnis, els records de la meva infantesa, la medicació que m'ajuda a sobreviure a diari... Sé que aquest món d'utopies no ajuda gaire a tocar de peus al terra, però es que no en vull saber res d'aquesta realitat, vull seguir tenint 7 anys per escapar-me cada nit al meu santuari on ,en plena naturalesa, poder seguir somiant...