Nebula

(...) no sé què em passa... Porto ja alguns dies mirant al cel perseguint un somni. Desconecto de la realitat en tot moment, en qualsevol lloc. Sovint em deixo caure desganada sobre el llit, i em quedo hores i hores observant el infinit d'aquesta habitació. Tal volta el fum de l'encens m'hagi empardalat més del compte.

Aquests dies estic fumant molt; em fa mal el coll, sento les cames cansades i em fa mal l'ànima. Crec que necessito plorar. No sé perquè hauria de fer-ho, però em sento trista... I aquesta veu... no em puc llevar del cap aquesta lletra, aquesta veu femenina, aquesta melodia torturadora...

Miro per la finestra; ja s'ha fet de nit. Podria sortir d'aquestes quatre parets i posar-me a parlar amb algú per allunyar la meva tempesta interior, però no em ve de gust; ara vull estar sola, enfonsar-me dins aquest dolor. Noto com em falta l'aire. Tenc les mans cada cop més gelades i m'entren calfreds. Tanco els ulls per sentir millor com la primera llàgrima recorre lentament la meva pell; compassadament amb la música, la meva única companya en aquesta freda nit...

http://youtube.com/watch?v=Vg1jyL3cr60&mode=related&search=

(...) Somiar... això és el que no puc deixar de fer.  Em passo tot el dia imaginant còm seria estar al teu costat en una nit de primavera, miran-te dolçament, sense dir res... Potser només és una il·lusió, però em fa feliç mentres dura. Tothom necessita ser estimat i donar amor; i jo ja fa massa temps que sobrevisc en aquest dur hivern, tan sola... M'agradaria poder-te explicar tots els meus somnis... somnis que si volguessis podriem compartir junts. 

Per què a cops no som capaços de pronunciar cap paraula? On s'amaga la valentia que ens manca? A vegades penso que amb lo curta que és la vida ens hauriem d'arriscar més... Normalment optem per la comoditat, però, per què tant de conformisme?, sempre amb els dos peus ben arrelats en la zona segura; el territori del no perill, del no dolor. Ja m'he cansat d'aquesta rutina diaria. Em podries dir "masoca" , però prefereixo patir per amor que no veure com en podresc lentament veient com passen els dies asseguda en aquesta cadira.

Tal volta això no sigui més que un somni, i demà al obrir els ulls me n'adoni que totes les meves il·lusions s'han consumit lentament durant la nit en aquell vell cendrer. Tal volta... però tinc l'esperança  de que algún dia tornarà a sortir el sol.