Nebula

L'enyorança m'omple el cor cada cop que l'espera es fa llarga. Les agulles del rellotge de la terminal B pareixen haver-se glassat per l'oratge de la tramuntana. Encara recordo aquell dia d'hivern. Les mirades cansades de la gent, el plor dels infants, la meva tristesa... Els avions es movien empardalats com els coloms en un dia de fred. Confusió i melancolia; no et passa que de vegades no saps d'on ets? Obris un llibre, fas quatre gargots a la llibreta d'esbossos, però res et distreu; l'enyorança segueix tan present...

Tanques els ulls i deixes que la teva ment divagui pels arxius dels teus records... i em ve una paraula al cap: horabaixa...quina paraula tan preciosa. Aiguades blavoses, roses que embruten el cel, taronges que no volen tocar l'horitzó... Em quedaria hores i hores asseguda sobre aquestes roques del color de la cendra, fent el que més m'agrada;  observant el silenci de la mar.