Nebula

Una estructura és com un pont sense origen ni final. Recorreguts que no porten enlloc. Confrontació entre essències; Rigidesa contra organicitat; transparències i opacitats; desplegaments, rugositats, suavitat... Ben subjecte, sostenint-lo tot. Nus a nus, tot minuciosament lligat   ...aguantarà aquest vent insistent que ens envia el mediterrani? Lluita constant per no ser vençuda.

Silenci. No existeix el silenci. Sempre està succeïnt alguna cosa que produeix so. Silencis equilibrats. Neures confoses pel canvi climàtic. Sols petites restes de cendra que l'oratge de migjorn escupirà mar endins. No hi ha amor, no hi ha crisis; Sols una mirada serena que atravessa aquestes vidrieres embrutades per les pluges terroses de maig.

¿Me quedan otras dos preguntas?

Què passen d'aviat els dies, els mesos... A cops tinc la sensació de no estar fent res, però sé que diàriament rebo moltíssima informació que em fa créixer com a persona (tot i que de vegades no pugui digerir-la tota). Observant he après còm es pren distància, a reflexionar sobre la quotidianitat, a valorar la soletat, a saber callar, a tancar els ulls en el moment precís...

No es pot renegar de l'essència pròpia; sinó, que ens caracteritzaria?

Avui horabaixa he pujat al terrat en un intent de fotografiar una escultura. Massa vent per a una estructura tant feble. Organicisme volàtil. Al final he acabat asseient-me al terra. Tancar els ulls i respirar fort. Necessitava omplir els meus pulmos d'aire fresc, desconectar per uns segons la ment de l'estrés que començo a patir. Al obrir de nou els ulls he percebut moltíssima claror; he alçat la mirada i llavors he entès que fins i tot en els moments difícils un no ha de deixar mai de somiar...

"El sufrimiento debe ser vencido y la única forma de superar el sufrimiento es soportándolo"   (C. G. Jung)

Tempestes que van i venen. Juguen a amagar-se i quan creus haver tapat aquell forat, les formigues de la nostàlgia tornen a destapar nous camins.

Desequilibri emocional.                       

Les coses s'acaben, res torna. Havia cregut assolir gran part de la meva llibertat. Recorria els carrers de la ciutat sense por aparent, però realment en el meu interior s'estava reestructurant tota una estratègia d'il·lusions fracassades. Ingènua...

Pessimisme.

1, 2, 3... 37; fins a quant hauré de contar per poder obrir els ulls i observar que tot això no ha estat més que un malson? Crec que no seré tan afortunada.

Respira profundament, agafa aire... No pots? Ofega't lentament, no t'esforcis més, tanmateix ningú et sentirà; Per què no ho deixes estar? Lluites per una causa que ni tan sols existeix. Ets invisible per aquells ulls. Que n'ets de crèdula. Deixa de somiar... Desperta d'una vegada!

No m'és prou reconèixer a frec de lluna
els senyals de l'estel que va fugir,
ròssec de foc, lliscant, si no sé dir
la seva resplendor a quina bruna

promesa servirà. Entre la runa
de tantes veus, quina voldrà sentir?
O el seu pinzell que el negre fa estremir
serà claror en l'espai només per una?

Silents, els astres corren en desvari,
satèl·lits cecs d'un inconegut far,
una cursa sens fi que els porta enlloc:

torna l'estel, humil, al solitari
punt en què sent la gravetat lunar.
No l'atzar sinó el risc mena el seu joc.

(Margalida Pons, Les aus).

Dins aquesta capseta, del color del blau de la mar, guardo una petita part del meu món.

 

 Al mirar-te em somrigueres dolçament, i aleshores ho vaig saber: a partir d'aquell moment series la meva llum en els dies foscos. El meu refugi en temps de pluja; Em donaries força per superar la soletat del futur; M'ensenyaries tonalitats mai vistes per aquests ulls ignorants... 

 
Tu... que guardes tots aquells perfums d'estiu.
Tu, que plores al recordar totes aquelles melodies de guitarres nostàlgiques escapant-se pel cel de mitja nit.
Tu, que no oblides les carícies d'aquells estels que anaven a morir a l'infinit d'aquella, la nostra platja...
Tu, que encara saps quin és el sabor de la mar en una nit de lluna plena.
Tu... que n'ets d'especial !!

¿Qué es la belleza? Contemplada desde la emotividad, percibir la belleza no es sino una clase de placer (...) La belleza sería algo que nos produce sensación de placer, y el sentido de la belleza se identificaría con un placer egoísta. Hasta cierto punto, algo hay de verdad en esta explicación, pero no resulta apropiada como definición de la belleza. Cierto que percibir la belleza produce placer. Pero no siempre es verdad lo contrario. Nadie pondrá en duda que, por mucho placer que proporcionen la fama, la riqueza o el comer y beber, no los consideramos, en absoluto, placeres estéticos.

 De acuerdo con el razonamiento de Henry Rutgers Marshall, el placer estético no se limita exclusivamente al momento en que lo percibimos, sino que se disfruta igualmente al recordarlo después. Es decir, se trata de un placer que perdura establemente. No niego que la explicación de Marshall concuerda, en buena parte, con los hechos; pero no veo que difiera mucho de las explicaciones anteriores. No acabo de aceptar como una explicación satisfactoria la teoría de que la característica especial de la belleza se encuentre simplemente en lo perdurable establemente de un placer. No veo cómo tal teoría pueda explicar plenamente la índole de la belleza. 

¿Cuáles son, en ese caso, las características de esa especie de placer en que consiste la percepción de la belleza? ¿Qué es lo que caracteriza específicamente al sentido de lo bello?

 Según la interpretación del idealismo alemán desde los tiempos de Kant, la percepción de la belleza es un placer desligado del propio ego. Es un placer vivenciado de forma instantánea: un momento en el que uno olvida, desinteresadamente, cuanto sea ventaja o desventaja, ganancia o pérdida para sí mismo. En japonés lo expresamos con la palabra mu-ga, no-yo, salir de sí, éxtasis. Esta vivencia de estar fuera de sí es elemento esencial de la percepción de la belleza. Si falta este aspecto, no se da la percepción de lo bello, cualquiera que sea la clase de placer que se experimente. 

 Hace siglos, el escritor clásico Minamoto Akimoto (1000-1047) acuñó en frase compendiosa su deseo de  << disfrutar el placer del exiliado que contempla la luna, aun sin haber sido condenado al exilio por ningún crimen >>. Expresa atinadamente lo que acabamos de decir sobre la belleza. Por muy genial que sea un artista, si su corazón es tacaño, jamás llegará a ser un reconocido maestro. Por contraste, cuando estamos liberados del más mínimo apego a pensar en nosotros mismos, no sólo el placer da lugar a que se perciba la belleza, sino que hasta lo que era originariamente desagradable se transforma por completo y puede convertirse en placer estético. Así, es posible experimentar hondamente un placer estético cada vez mayor al leer un poema triste, que engendra sentimientos de odio o pena ante lo horrible o la desgracia. Una persona de nobles sentimientos, no sólo alejada del mundanal ruido, sino ajena a cualquier pensamiento de interés egoísta, alcanza una cima desde la que se divisa la vida entera como fuente de belleza. Así reza el conocido poema:  

El lugar por donde pasea la persona virtuosa
se disfruta siempre como un paisaje delicioso.

 Por tanto, si deseamos alcanzar una percepción auténtica de la belleza, es preciso que afrontemos la realidad desde un estado anímico de mu-ga, es decir, fuera de sí. La percepción de la belleza mana de esta fuente, que es su condición esencial: lo que llamamos la "inspiración divina" del arte.

 Entendiendo la percepción de la belleza como acabamos de describir, nos preguntamos: ¿Cómo se origina? ¿A qué llamamos belleza? Todo el mundo está de acuerdo en que belleza y verdad coinciden: la belleza se presenta como realidad ideal. Mas, como escribía Baumgarten, en sus Meditaciones (1735), la verdad y los ideales que constituyen el fundamento de la belleza no deberían identificarse con la verdad y los ideales lógicos. De lo contrario, un mapa de anatomía ocuparía el lugar más alto en la escala artística, lo que resultaría ridículo.

 La verdad subyacente a la belleza no se alcanza mediante la facultad de pensar; es una verdad intuitiva. Como mencioné más arriba, al hablar del mundo del éxtasis o mu-ga, se trata de una verdad que surge ante nosotros como un estímulo que nos impacta de repente desde el fondo del corazón. ¿Por qué, cuando escuchamos el soliloquio de Hamlet, sentimos como una especie de verdad y simpatizamos cada vez más con él? No es porque concuerden sus palabras con teorías psicológicas. Es porque nos toca en las fibras más hondas del corazón. Esta clase de verdad es inefable. Ahí yace lo que Goethe llama el << secreto a voces >>. 

A veces la gente aprecia superficialmente la verdad lógica y rechaza la verdad intuitiva como si fuera un mero capricho de poetas. Sin embargo, en mi opinión, esta verdad intuitiva se alcanza cuando nos distanciamos del apego al propio ego y nos hacemos uno con la realidad. Esta especie de verdad penetra en los secretos más hondos del universo. Por eso, es mucho más profunda y amplia que la verdad lógica a la que se llega mediante el modo ordinario de pensar distinguiendo. Aunque llegase un día en que los estudiosos ya no prestasen la más mínima atención a las grandes filosofías de Kant y Hegel, ¿no es verdad que las obras de Goethe y Shakespeare seguirán trasmitiéndose de generación en generación como espejos en que se refleja el corazón humano?

 Resumiendo lo dicho hasta aquí, la percepción de la belleza es la vivencia de mu-ga, de estar fuera de sí. La belleza que suscita dicho sentimiento extático de mu-ga es una verdad intuitiva que trasciende las distinciones intelectuales. Por eso la belleza es sublime. Desde esta perspectiva, la belleza puede interpretarse como la liberación del mundo de las distinciones y las discriminaciones: identificarse con el Gran Camino de salir de sí. Es algo, por tanto, de la misma índole que la religiosidad. Solamente difieren en el grado de profundidad o de grandeza. El mu-ga de la belleza es momentáneo, el de la religiosidad es eterno. En cuanto a la moralidad, tiene también su origen en ese Gran Camino de mu-ga, pero su campo es todavía el reino de las diferencias. En efecto, la idea de deber, que es condición esencial de la moralidad, se edifica sobre la distinción entre uno mismo y las otras personas, o entre el bien y el mal. Por tanto, no llega al dominio sublime del arte o la religiosidad. Sin embargo, cuando uno se dedica durante años a practicar la moralidad, acaba por alcanzar el nivel de Confucio describía en los Analecta en los siguientes términos: 

Ir a bañarse en el río Yi,
disfrutar de la brisa en el Altar de la Lluvia,
 regresar a casa entonando poemas.

 Con otras palabras, cuando la moralidad alcanza un nivel elevado y se adentra en la espiritualidad, ya no hay diferencia entre moralidad y religión. 

  Kitarô Nishida, Pensar desde la nada. Ensayos de filosofía oriental. (Ensayo primero, percibir la belleza; Pág. 13-16) Ediciones  Sígueme. Salamanca, 2006.   

(...) He arribat tard i cansada, però lo important és que ja estic aquí amiga meva. Avui dematí m'he rentat la cara, i a la fi m'he pogut alliberar d'aquestes peganyes de fum barceloní que tant m'han fet patir darrerament. Ara m'enlluerna el blanc d'aquestes quartre parets. Quanta pau, quina calidesa... Tanco els ulls i respiro profundament. Ummm...quina oloreta a pi. Em quedaria aquí eternament; dormint sota aquesta ombra fèrtil, deixant que la resina gota a gota m'anés cobrint tota la pell, molt lentament... No m'importa, doncs novament torno a somriure, torno a ser feliç i tinc l'ànima serena.

M'agradaria poder dir tantes coses, però em veig incapaç, ni tan sols sabria per on començar; i encara resulta més complicat quan no guardes massa bona relació amb les paraules.

 Des de que he arribat a Barcelona de lo únic que estic segura és de que no tinc res clar.

 De petita em fascinava perdre'm per sa garriga, enfrontar-me a les ombres misterioses del arbres, al llenguatge secret de l'oratge que s'aixecava entre les fulles de les alzines. Cada nit d'agost, després de sopar, acudia al meu santuari. Aquelles enormes pedres col·locades les unes sobre les altres a mode de totem. Escalava fins a la part superior i allà em quedava, estirada panxa en l'aire hipnotitzada per la màgia de la mare natura. Em podia passar hores i hores totalment empardalada mirant els estels, escoltant el sorrol dels grills, respirant l'olor a pi; era tot tan màgic. Sempre m'ha agradat la solitud, la trobo tan necessària per a l'esperit... 

Enyoro aquells dies en els que sortia amb mon pare a prendre la fresca per vorera de mar. Ell és qui m'ha ensenyat a obrir la ment i a somiar en un més enllà, lluny de tot l'egoisme i hipocresia d'aquest planeta. M'emociono cada cop que recordo aquell dia en que em va descobrir el firmament: "Veus Nebula... aquella estrella d'allà que brilla tant és s'írio..." Disfrutava tant escoltant-lo, potser per algú pensar en que existeix un altre món no són més que xorrades; però a mi em fa il·lusió pensar que hi ha algo més, algo que se'ns escapa... Aquest homonet significa tant per a mi, és el meu gurú; m'ha regalat un sac ben ple de somnis, un sac que m'ha ajudat per arribar a ser qui sóc ara mateix. Ha fet de la meva infantesa un conte entranyable, ple de fantasies, d'experiències metafísiques... Sempre m'ha dit que està convinçut de que sóc alguna reencarnació d'un lama. M'ha consolat quan les cruels nines de classe em deien que era un bixo raro, una autista, molt callada... Hi ha gent per tot en aquest món, gent que es queda en el pla material, en el "mentres a mi no m'afecti...", gent dolenta que no se n'adona que amb segons quin tipus de comentaris pot ofendre els sentiments d'éssers més sensibles.

 Estic bastant perduda. Voldria fer una vida contemplativa, retirar-me a meditar, fugir de la civilització... però la vida no em deixa. El meu pare em diu: "Nebula, tu ets forta, has de seguir el teu camí... el teu ioga ara és passar la prova del dia a dia en aquesta ciutat..." Però no saps lo difícil que em resulta. No he trobat a ningú amb qui compartir la ruta. Reconec que sota aquesta façana d'una persona més o menys senzilla, es troba una nebula un tant complicada, però pel simple fet de que aquest món no m'ho posa gens fàcil per trobar la pau interior que tant anhelo. Quan trobo a algú amb unes inquietuds semblants a les meves, el camí es bifurca i aquell rostre s'esborra lentament fins desaparèixer de la meva vida. D'altra banda, encara resulta més complicat assolir la calma mental al final del dia... 12 presències físiques rodant en una òrbita a 1000 anys llum de la meva. Portades, crids, sentir roncar cada nit i no poder dormir... Ja són dos anys de compartir el meu espai vital, de renegar de la meva intimitat, de no poder tenir el meu lloc per a meditar... Suposo que tal volta per això quan porto mes i mig aquí sense estar al costat dels meus m'enfonso. No sé si és que el destí m'està posant a prova, però sempre topo amb gent que no té res a veure amb mi. A base d'òsties (una rera l'altra) estic aprenent a conviure, a conèixer-me a mi mateixa, a saber callar, encara que també he recordat com es plora a llàgrima viva , a com s'encen una espelma a mitja nit, quin sabor té l'insomni, a ofegar-me en un àtic...

 Aquest maig m'està absorvint les darreres energies que em queden. La primavera m'ha deixat kao; amb ella arriben les i·lusions i amb les pluges d'abril marxen. De vegades aquest caràcter solitari, la meva introversió em juga males passades, sóc conscient que m'estic perdent moltíssimes coses... persones que em poden aportar noves visions dels fets, noves reflexions, etc. Però em resulta tan difícil ser valent... no t'imagines la de vegades que necessito que em donis una empenteta. 

 Per sort, aquest any la vida m'ha regalat la possibilitat d'obrir una nova porta, que duu al món de l'espiritualitat. Ho necessitava tant... portava ja alguns anys bastant desorientada, no sabia en què creure. Ara ja estic a dintre d'aquest nou món. Puc sentir com canten els ocells, notar el soroll de les gotes d'aigua; puc veure un cel rosat tacat del verd dels arbres, i una mar tan preciosa...  És el meu món dels somnis, els records de la meva infantesa, la medicació que m'ajuda a sobreviure a diari... Sé que aquest món d'utopies no ajuda gaire a tocar de peus al terra, però es que no en vull saber res d'aquesta realitat, vull seguir tenint 7 anys per escapar-me cada nit al meu santuari on ,en plena naturalesa, poder seguir somiant...

El senyoret exist m'ha passat el relleu d'un joc, en el que aplicant les meves tècniques de voyeurisme al bloc de n' octubrina , he deduït que he de compartir amb els usuaris i/o possibles lectors d'aquest bloc un fragment del llibre, revista, bla bla bla que m'estigui llegint abans d'anar a dormir.

Doncs em sap greu decepcionar-vos, però normalment no tenc el costum de llegir res a la nit... Com a molt vagabundejo per la xarxa (però això és una altra qüestió). 

Així que improvisaré...

<< (...) Dalí ofrece la primera alternativa coherente al automatismo y demás estados pasivos capaz de <sistematizar la confusión y de contribuir al descrédito total del mundo de la realidad>. Se trata de aprovecharse -afirma Dalí- del mecanismo delirante de la paranoia. Con ella en efecto, no es preciso alucinarse, soñar, hipnotizarse, drogarse, forzar ningún pronto; en definitiva: no es preciso taparse los ojos ante la realidad más cotidianamente vulgar, para que la realidad se acomode al delirio, que se convierte en el modo más razonable de apropiarnos, al dictado de nuestro capricho, de las apariencias que nos imponen. De esta manera, todo, hasta lo que más directamente pretende aplastarnos, puede volverse en nuestro beneficio: el mundo como una excusa de nuestro yo. Nada, pues, de volver la espalda a la realidad exterior, porque precisamente <la actividad paranoico-crítica se sirve siempre de materiales controlables y reconocibles>:

"La paranoia se sirve del mundo exterior para hacer valer la idea obsesiva, con la inquietante peculiaridad de sobreponer esta idea sobre las restantes. La realidad del mundo exterior sirve como ilustración y prueba, y está puesto al servicio de la realidad de nuestro espíritu.">>

Antonio Bonet Correa, EL SURREALISMO; Ed. Cátedra (pàg. 49)

Bé, jo no passaré el relleu a ningú, aixi que us convido a que si voleu aporteu el vostre granet d'arena; i sinó... doncs final del joc. Au, bonda!!

(...) no sé què em passa... Porto ja alguns dies mirant al cel perseguint un somni. Desconecto de la realitat en tot moment, en qualsevol lloc. Sovint em deixo caure desganada sobre el llit, i em quedo hores i hores observant el infinit d'aquesta habitació. Tal volta el fum de l'encens m'hagi empardalat més del compte.

Aquests dies estic fumant molt; em fa mal el coll, sento les cames cansades i em fa mal l'ànima. Crec que necessito plorar. No sé perquè hauria de fer-ho, però em sento trista... I aquesta veu... no em puc llevar del cap aquesta lletra, aquesta veu femenina, aquesta melodia torturadora...

Miro per la finestra; ja s'ha fet de nit. Podria sortir d'aquestes quatre parets i posar-me a parlar amb algú per allunyar la meva tempesta interior, però no em ve de gust; ara vull estar sola, enfonsar-me dins aquest dolor. Noto com em falta l'aire. Tenc les mans cada cop més gelades i m'entren calfreds. Tanco els ulls per sentir millor com la primera llàgrima recorre lentament la meva pell; compassadament amb la música, la meva única companya en aquesta freda nit...

http://youtube.com/watch?v=Vg1jyL3cr60&mode=related&search=

(...) Somiar... això és el que no puc deixar de fer.  Em passo tot el dia imaginant còm seria estar al teu costat en una nit de primavera, miran-te dolçament, sense dir res... Potser només és una il·lusió, però em fa feliç mentres dura. Tothom necessita ser estimat i donar amor; i jo ja fa massa temps que sobrevisc en aquest dur hivern, tan sola... M'agradaria poder-te explicar tots els meus somnis... somnis que si volguessis podriem compartir junts. 

Per què a cops no som capaços de pronunciar cap paraula? On s'amaga la valentia que ens manca? A vegades penso que amb lo curta que és la vida ens hauriem d'arriscar més... Normalment optem per la comoditat, però, per què tant de conformisme?, sempre amb els dos peus ben arrelats en la zona segura; el territori del no perill, del no dolor. Ja m'he cansat d'aquesta rutina diaria. Em podries dir "masoca" , però prefereixo patir per amor que no veure com en podresc lentament veient com passen els dies asseguda en aquesta cadira.

Tal volta això no sigui més que un somni, i demà al obrir els ulls me n'adoni que totes les meves il·lusions s'han consumit lentament durant la nit en aquell vell cendrer. Tal volta... però tinc l'esperança  de que algún dia tornarà a sortir el sol.  

...sons que t'atravessen l'esperit, ritmes que et fan tremolar el cor, melodies que t'omplen l'ànima... això és Tool per a mi. Una de les millors bandes de rock-metal alternatiu de tota la història. Tool és la meva meditació; és el meu mocador de llàgrimes, la mare de totes les meves paranoies, el meu silenci, el meu dolor, la foscor, l'espiritualitat, la nostalgia, l'amor impossible, la soletat, els meus records de joventut, el meu consol en un dia de pluja... Tool ho és tot.