Nebula

No et passa que de vegades tens plorera i no entens el perquè?

Darrerament tinc la sensació de no aprofitar el temps, d'una freqüència impròpia dels mesos de març als que estava acostumada. Retorno al bloc de la nostàlgia. Necessito l'abraçada de mi mateixa; agafar un pinzell i deixar que els traços lentament entrin en harmonia amb les sensacions viscudes dia darrera dia.

Canvis assentats.

Per què davant l'estabilitat m'atabalo? Inseguretats tal volta? L'ésser humà és tan complicat...

Estupidesa humana en nivells desorbitats.

M'enyoro, us enyoro... Què difícil és ser gran. Matins al museu plens de paraules amb oloreta a infantesa. El que donaria per tornar uns instants a aquella fantàstica època on un petit barri de costa es convertia en el més gran parc d'aventures; bicicletes, genolleres pelades i trasters que es converteixen en refugi de varis submarinistes menuts, plens d'ingenuïtat, jugant a històries de grans... Resulta graciós vist des de la distància.

Em fa por pensar en el futur. Vull fer tantes coses... Sé que la clau està en pensar en el present. Viure l'"ara" evitant el patiment col·lectiu, i encara més important, no abandonar-nos a nosaltres mateixos. I m'entristeixo al veure que les decisions que prenc -tant importants per una banda- anul·len part del meu jo espiritual. I...  ara entenc als meus pares; la vida és un camí ple de sacrificis, on de vegades la rutina ens deprimeix i ens fa tenir una visió desganada de la societat. Ahir em sentia perduda, trista i amb ganes de que fos avui. Dedueixo que el millor remei passa per tornar a casa, a la meva estimada i odiada illa, menjar panades i descansar del món.

Mentrestant...

...pintaré somnis al sostre blanc de la meva habitació.